viernes, 27 de mayo de 2011

Reflexions sobre les polítiques públiques de memòria

El present article és sumament interessant pel fet que ens suggereix una sèrie de reflexions d’extremada importància i implicacions en el dia que vivim. I és que, en el cas francès, se’ns exposa que en els últims anys hi ha hagut una multiplicació quasi exponencial del nombre de commemoracions nacional, tan d’estatus oficial com no, fins el punt que s’ha suggerit un reajustament que giri entorn de tres dates: el 14 de juliol (per la Revolució francesa), l’11 de novembre (per l’armistici de 1918) i el 8 de maig (per la victòria contra els nazis).
            Tzvetan Todorov ens alerta del fet d’aquesta multiplicitat, d’aquest nou culte a la memòria. Ell parla contundentment de “deliri commemoratiu”, ja sigui bé per nostàlgia cap a la grandesa del passat, o bé per la intenció de conservar-lo viu a través de rituals. Jo afegiria que si bé França és un dels màxims exponents en aquest aspecte (només cal acudir a l’obra de Pierre Nora “Les lieux de memoire” per adonar-nos de la ingent quantitat de llocs rituals que poblen França), aquest nou culte a la memòria és un fenomen globalitzat i present en tota societat occidental i en gran part d’orient. I és aquesta, una eclosió de la qual els poders públics en són els abanderats a través d’una reivindicació i commemoració oficial dels fets determinants del passat que acaben conformant una memòria col·lectiva. És un fenomen plenament en alça, forma part del debat públic, és a tot arreu: i sobretot es fan records a les víctimes que plantegen demandes de reconeixement enfront del grup que els ha oprimit en el passat. D’aquesta manera, Enzo Traverso parla d’un present carregat de delictes antics.
            Efectivament, quan parlem de commemoració estem parlant de memòria. Aquesta consideració genera una multiplicitat de problemes que fa difícil veure com es pot conformar una memòria oficial i una política pública de commemoracions a nivell nacional. I això és així perquè estem d’acord amb Hobsbawm que “memòria” és principalment un mecanisme de selecció, més que no pas de registre. És a dir, l’individu selecciona segons els seus propis condicionants l’experiència viscuda i la materialitza en un nou relat propi i personal, en el que hi són presents també els oblits, tant deliberats com realment oblidats. Albert Balcells apunta, però, un altre aspecte de la memòria: la seva dimensió col·lectiva. Aquesta memòria transcendeix el propi marc individual i acaba conformant-se en una nova dimensió que no és mai la suma de memòries individuals, sinò un imaginari transmès del passat col·lectiu que dóna indentitat. Si tenim en compte tots aquests aspectes, hem de veure que les memòries no són mai úniques si analitzem la realitat, tot i que hi hagi consensos. En tant que són relats, cadascú en té el seu. De la mateixa manera, a nivell col·lectiu es conformen memòries que responen a una majoria, amb els seus matisos, però també múltiples memòries assumides per múltiples minories.
            Tot això presenta problemes múltiples i importants. Per posar un exemple del present article: el dia 8 de maig es commemora la victòria de 1945 sobre el nazisme. Estem d’acord que això representa la cristal·lització d’una sèrie de valors positius i reivindicables per tota societat, és a dir: el bé en tant que triomf sobre el mal absolut; el triomf de les democràcies sobre la tirania; i un reconeixement per les víctimes de la major catàstrofe de la història de la humanitat. Però serem injustos si no recordem que aquell mateix dia de 1945 es produïa a mans franceses la massacre de Setif a l’Algèria colonial. Això pren major relleu si tenim en compte l’elevat nombre d’immigrats colonials que avui formen part de la societat francesa. Si eixamplem el mapa europeu i mirem cap a l’est, certament el 8 de maig va significar l’alliberament del jou nazi, però com a contrapartida això va suposar l’establiment de règims en l’òrbita comunista i tot el que això va suposar pel règim europeu i mundial posterior. Quina percepció tenen, doncs, els països de l’est, del 8 de maig de 1945? Les memòries, per tant, no són mai unitàries, sinò que són memòries dividides. Aquesta divisió és encara més palpable si aquesta vegada ens dirigim al Japó i a la celebració que fan cada 15 d’agost en el temple de Yasukini per honorar els morts, víctimes de la guerra. En aquest memorial s’honoren TOTS els morts. Però són totes els morts reivindicables? Tots els morts d’una guerra són víctimes més enllà del sentit estricte del terme? La indignació davant aquesta commemoració és clarament manifesta a la Xina i a Corea del Sud, que van patir en les seves pròpies fronteres les atrocitats perpetrades per aquestes suposades víctimes que el Japó reivindica. Aquesta indignació és d’una escala encara major si veiem que al santuari acudeixen els principals líders de les ultra-dretes europees, entre els que hi figura Jean-Marie Le Pen. I encara hi hem d’afegir el joc de manifestacions i contramanifestacions que se succeeixen al cor del Japó a favor i en contra d’aquesta commemoració.
            Amb aquest exemple veiem doncs, que hi ha diferents tipus de memòries en joc. Una és la que adopta el poder, l’altra correspon a la multiplicitat en un àmbit més cívic o social. Balcells ens assenyala que en tot moment i en tota societat hi ha una memòria que transcendeix els grups, valors de consens entre les diferents faccions que creen nexes d’unió. Sobretot, el que sempre es produeix és una batalla pel control de la memòria, i això adquireix una dimensió central, doncs hi ha en joc les identitats nacionals, i per tant, se selecciona i es jerarquitza el que s’ha de commemorar, no sense que els altres grups vulguin fer de contrapès a aquesta selecció unilateral. És doncs, un joc de majories i minories, una pluralitat amb contradiccions. És possible doncs, arribar a una memòria consensuada? Balcells diu que només aquesta memòria està destinada a perdurar. Això, però, és sumament discutible, doncs la memòria és difícilment consensuable, més enllà de principis universals com el bé i la justícia (tan universals com problemàtics: el bé per qui? La justícia segons qui?).
            I és que si retornem a Traverso, en l’origen de les memòries actuals hi ha la caiguda de les utopies, amb la caiguda del Mur com a exemple. Un cop desapareixen certes ideologies universals que pretenien arreglar el món, es genera un buit que les societats del present substitueixen per la memòria col·lectiva. En llenguatge de Walter Benjamin, seria l’”erlebnis” que substitueix l’”erfahrung”: la substitució per l’experiència viscuda, pròpia de la societat de masses, i accentuat per la globalització, fonamentada en experiències menys estables, i creant-se un món sense experiència grupal que per reacció, genera una nova necessitat de memòria. I d’aquesta manera emergeix el discurs públic de memòria. Aquesta transició apareix amb la I Guerra Mundial, amb l’experiència de les trinxeres, ensorrant-se un món tradicional i apareguent-ne un de molt més visceral. Amb la caiguda de les utopies, això d’ha accentuat de manera exponencial. Això ho veiem bé amb el paradigma de la “Shoah”, de l’Holocaust. Traverso defensa que és un dels paradigmes sobre els que s’assenta la memòria col·lectiva actual, i sobre la que per tant, s’articulen una enorme part de les polítiques de memòria i commemoracions. Això ens permet destacar tres fases constitutives memòria col·lectiva, doncs aquestes necessiten un procés de formació, s’espera que hi hagi un temps d’elaboració, sobretot com més violent sigui el fet (com els camps nazis, els gulags soviètics, les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki o com la pròpia experiència franquista):
            -Hi ha una primera fase d’oblit conscient, el passat s’ha de subjectar, de contenir i així perdonar. Cal fer passar el passat, hi ha silenci, és una etapa d’anamnesi. Però aquest silenci no farà passar “el passat que no vol passar”, doncs el mètode és incorrecte.
            -Per tant, sorgeix una segona fase: els testimonis reivindiquen la seva memòria, es reclamen hereus d’una memòria que la societat no ha tingut en compte o d’uns fets que han significat una experiència traumàtica. Esdevé l’era del testimoni, i és en aquest moment en el que ens trobem plenament immersos, tal i com es pot veure en l’article que ens ocupa. Així, el passat emergeix de manera massiva i central. Todorov parla de “deliri commemoratiu”, i Pierre Nora , de manera molt gràfica, de “bulímia” i “obsessió”. És en aquesta segona fase on apareix el concepte de “deure de memòria”, la memòria és un fenomen que necessita ser posat en l’espai públic, i això ho han de fer les institucions. Els estats, doncs, tenen aquest deure de memòria. I estretament lligat a això, la memòria pren la forma de “religió civil”. Són aquests dos termes que ara passarem a tractar.
            -La tercera fase de conformació de la memòria col·lectiva seria la fase de normalització, una fase que és evident amb tots aquests exemples anteriors que no hi hem arribat.

            L’article ens exposa clarament la commemoració com a manifestació de la memòria, en una forma monumental i cerimonial. “El sistema de memòria arriba al seu clímax en una barreja d’allò ritual amb el moment festiu que produeix la cerimònia”. D’aquesta manera, a l’igual que la religió, la memòria té una sèrie de dogmes, el més important dels quals és el “deure de memòria”. Té també rituals (commemoracions, museus, memorials, llocs de memòria...). Igualment té els seus propis sants: les víctimes i els herois, una mena de sants laics, a vegades màrtirs als que cal retre homenatge. Així mateix, com hem insinuat, hi ha l’articulació d’un ideari que a occident es fonamenta en la defensa de valors tals com la democràcia, la igualtat o els drets humans. D’aquesta forma, Auschwitz i la seva memòria significaria el fonament ètic de les democràcies actuals. Tot això conforma una sèrie de pràctiques regides per rituals simbòlics que volen inculcar valors i normes de conducta, crear i reforçar identitats. Remet a un procés de formalització del passat com a tancat, repetitiu i majestuós. Els propis “lieux de memoire” representen la cirstal·lització de l’herència nacional, encarnen la memòria col·lectiva, i estan carregats de realitat simbòlica que han anat absorbint al llarg del temps.
Com hem vist, però, les memòries que es conformen són múltiples i no sempre coincidents, o directament contraposades. Així, el deure de memòria pel que ha de vetllar l’estat adquireix una dimensió problemàtica, doncs això implica que el grup dominant es creu amb l’obligació de fer una sola memòria, i aquesta esdevé tancada i unidireccional. En oposició a aquest terme apareix el de “dret a la memòria”, un dret que s’hauria de garantir en les societats democràtiques, un patrimoni ètic que aquestes societats haurien de fomentar. El que sol passar sovint és que el deure s’imposa per sobre del dret. Aquest respecte al dret a la memòria seria la base sobre la que s’haurien de fonamentar les polítiques memorials dels estats i les seves commemoracions.
            A més d’aquests criteris anteriors, per tal de dur a terme una política de commemoracions adequada, caldria preguntar-nos sobre quin és l’ús que hem de donar al passat. Todorov reconeix que la recuperació d’aquest passat és indispensable. Ara bé, distingeix entre aquesta pròpia recuperació del passat i l’ús que se n’extreu. El present farà un ús determinat del passat que està celebrant, i això pot esdevenir una arma molt perillosa si la política memorial alimenta un esperit de revenja. En aquest punt, Todorov distingeix entre la memòria literal i l’exemplar. La primera seria l’aconteixement preservat en sí mateix, que no s’autotranscendeix, que es queda intransitiu. Per ell, aquest ús sotmet el present al passat, portant a conseqüències d’autojustificació perilloses. Un exemple clar seria la guerra a l’Antiga Iugoslàvia, on les agressions sèrbies (però també les croates) es fonamentaven en un passat simplificat de repressions i opressió al llarg de la seva dolorosa història. La recuperació d’aquest passat en sí mateix com a base de la seva actuació política va dur a les funestes conseqüències que avui dia coneixem. Però Todorov ens remarca que la recuperació del passat pot ser usada com a model per comprendre situacions noves, se n’extreu una lliçó, de manera que esdevé un principi d’acció pel present. D’aquesta utilització n’esdevé un principi vague de justícia “que s’encarna en la llei impersonal, administrada per un jutge anònim, i portada a la pràctica per uns jurats que desconeixen tant a la persona de l’acusat com a la de l’acusador”. Per aquestes raons, el passat no ha de reprimir el present, i la memòria no hauria de ser sacralitzada com a memòria en sí mateixa, tancada i lligada al passat. La memòria exemplar, en canvi, no fa desaparèixer la identitat dels fets, els fets són relacionables entre sí. I relacionar vol dir comparabilitat (efectivament, Auschwitz és comparable), i aquestes comparacions ens permeten destacar punts en comú o diferències.
            Finalment, a l’hora d’assenyalar uns criteris que haurien de guiar una bona política de commemoracions, hem de considerar quin paper juga la feina de l’historiador en aquest marc. En aquest punt hem de fer esment al fet que estem tractant dos fenomens diferents. Memòria i Història no són equivalents, i avui dia, amb tota l’eclosió del fenomen memorialístic, es tendeix a la confusió. És ben cert que les dues tenen uns trets comuns: les dues miren cap al passat i el recuperen, les dues són selectives, i les dues lluiten contra l’oblit. Però a diferència de la Història, la memòria, tal i com hem vist, pretén un coneixement aplicat, vol (o hauria de) extendre una lliçó cap al present. Fa una recuperació del passat més política i ideològica, més identitària i emotiva. La feina de l’historiador no és aquesta, el seu coneixement és (o hauria de ser) desinteressat, contextualitzant cada fenomen, relativitzant. Els seus resultats estan oberts a les interpretacions i al sistema de valors de cadascú. En principi, no vol ser ni edificant ni moralitzadora. Tot això tenint en compte, evidentment, que l’historiador rarament és neutre i que el relat històric no és objectiu. Però objectivitat i neutralitat són uns valors als quals tendir teleològicament.
            Com hem dit, avui dia es viu en una situació de confusió entre els dos termes, fonamentat per l’extrema brevetat del segle XX, segons Traverso. En el temps comprimit conviuen testimonis, polítiques de memòria, botxins i la mateixa Història. Les dues tenen una dialèctica freqüent, fecunda i conflictiva. Però les dues s’han de tolerar i saber conviure, cap s’hauria de supeditar a l’altra. D’aquesta forma, l’historiador hauria de contribuir a una memòria raonable i equànime, per tal que aquesta sigui el menys incompleta possible. A partir d’aquí hi ha vàries advertències: hem de tenir en compte, però, que la Història pot ser manipulable políticament. La societat necessita memòria, i la Història l’ha d’ajudar. Per la seva banda, Hobsbawm creu en l’existència de memòries col·lectives, però adverteix que molts cops s’intenten fer passar per Història perquè siguin més legítimes, aquestes són incompatibles amb l’historiador professional. L’historiador no ha de buscar la identitat sinò la universalitat, la interconnexió, s’ha de cenyir a la veritat i ser crític. Hem d’adonar-nos que amb tot això, la feina de l’historiador rara vegada satisfarà les memòries i la necessitat d’identitat. I és que segons Francisco Erice, la memòria és un producte cultural de cada època, que no es pot confondre amb el passat real que s’està intentant reconstruir.

No hay comentarios:

Publicar un comentario