Petits apunts historiogràfics

         El fragment de Josep M. Salrach ens parla dels perills i prevencions que comporta la feina de l’historiador relacionat amb la finalitat del propi ofici. Concretament, a través de d’Edward H. Carr, posa de manifest que la feina de l’historiador és entedre el que va passar, no pas justificar-ho ni condemnar-ho, però a la mateixa vegada, l’historiador no ha de ser indiferent. Per Salrach, hem d’entendre que nosaltres, avui, som diferents als que ens han precedit, tenim un sistema de valors diferent, i ho hem d’assumir per buscar l’objectivitat. Segons ell, però, el mal historiador, en la seva cerca per l’objectivitat, serà aquell que és insensible al dolor humà. Efectivament, l’historiador ha de buscar la objectivitat, si és que això és possible,  través de marcar distància emocional amb el passat i el subjecte d’estudi, i assumint que vivim en un temps diferent on avui mateix primen els nostres esquemes mentals. Per tant, doncs, hem d’estar atents als perills de caure en l’anacronisme. El mal historiador serà aquell que es mostra insensible al dolor humà, però al meu mode de veure-ho, el mal historiador també serà aquell que es deixa portar i absorbir pel dolor humà, això ennuvolarà la seva pretesa objectivitat buscada i previsiblement prendrà partit si no posa la distància emocional necesessària.

           

            Per la seva banda, Eduardo Manzano posa èmfasi en la Història com a procés continu de canvi, en una Història no estàtica, sotmesa a cojuntures, que van canviant conforme passa el temps. Nosaltres som fruit d’aquest canvi, i a la manera de Salrach, n’hem de ser conscients i distanciar-nos dels que ens han precedit. Cauríem en l’error de voler estudiar el passat identificant-nos amb ells, fent propis els raonaments d’unes persones que van viure en un lloc i en una època concretes, amb els seus propis codis i valors, que ja no són els nostres. Hem de fugir de la identificació entre “ells” i “nosaltres”, hauríem de fugir del que la historiografia romàntica va practicar: els problemes dels catalans d’avui dia no són els mateixos problemes dels catalans medievals (suposant que aquests existissin) ni dels que estaven sota Felip V. Hem de fugir de l’essencialisme, de l’esperit perenne que travessa èpoques senceres i que existeix des de la nit dels temps.

Finalment, Ucelay-Da Cal ens transmet la inseguretat que comporta estudiar la Història i ens planteja un panorama una mica obscur. L’historiador treballa amb materials sobre els quals, segons ell, arribem a construir els nostres arguments especulatius, plausibles. Es fonamenta en la teoria que ja vé des de Langlois i Seignobos, de la Història com a mitja de coneixement de passat fonamentat en l’observació indirecta. És cert que només podem conèixer el passat a través del que ens ha arribat d’aquest en forma de testimonis. No podem saber de primera mà el que va passar, fonamentalment perquè nosaltres no hi érem. Ara bé, si això és cert, també ho és que la quantitat de documents que ens arriben del passat, tot i ser limitada, pot ser suficientment extensa per dur a terme una investigació seriosa i fonamentada en el mètode. I més si tenim en compte que com a “document” no entenem simplement el document escrit (crònica, llibre de comptes...) sinò també les múltiples restes que ens han arribat d’una forma o altra del passat (ruïnes, inscripcions, ossos...). D’aquesta manera, amb el rigor i el mètode, defugim l’especulació (tot i que certament aquesta hi sigui sempre present en un petit percentatge) i intentem apropar-nos a una precisió que jo sí crec possible.