Reflexions sobre les polítiques públiques de memòria

El present article és sumament interessant pel fet que ens suggereix una sèrie de reflexions d’extremada importància i implicacions en el dia que vivim. I és que, en el cas francès, se’ns exposa que en els últims anys hi ha hagut una multiplicació quasi exponencial del nombre de commemoracions nacional, tan d’estatus oficial com no, fins el punt que s’ha suggerit un reajustament que giri entorn de tres dates: el 14 de juliol (per la Revolució francesa), l’11 de novembre (per l’armistici de 1918) i el 8 de maig (per la victòria contra els nazis).

            Tzvetan Todorov ens alerta del fet d’aquesta multiplicitat, d’aquest nou culte a la memòria. Ell parla contundentment de “deliri commemoratiu”, ja sigui bé per nostàlgia cap a la grandesa del passat, o bé per la intenció de conservar-lo viu a través de rituals. Jo afegiria que si bé França és un dels màxims exponents en aquest aspecte (només cal acudir a l’obra de Pierre Nora “Les lieux de memoire” per adonar-nos de la ingent quantitat de llocs rituals que poblen França), aquest nou culte a la memòria és un fenomen globalitzat i present en tota societat occidental i en gran part d’orient. I és aquesta, una eclosió de la qual els poders públics en són els abanderats a través d’una reivindicació i commemoració oficial dels fets determinants del passat que acaben conformant una memòria col·lectiva. És un fenomen plenament en alça, forma part del debat públic, és a tot arreu: i sobretot es fan records a les víctimes que plantegen demandes de reconeixement enfront del grup que els ha oprimit en el passat. D’aquesta manera, Enzo Traverso parla d’un present carregat de delictes antics.

            Efectivament, quan parlem de commemoració estem parlant de memòria. Aquesta consideració genera una multiplicitat de problemes que fa difícil veure com es pot conformar una memòria oficial i una política pública de commemoracions a nivell nacional. I això és així perquè estem d’acord amb Hobsbawm que “memòria” és principalment un mecanisme de selecció, més que no pas de registre. És a dir, l’individu selecciona segons els seus propis condicionants l’experiència viscuda i la materialitza en un nou relat propi i personal, en el que hi són presents també els oblits, tant deliberats com realment oblidats. Albert Balcells apunta, però, un altre aspecte de la memòria: la seva dimensió col·lectiva. Aquesta memòria transcendeix el propi marc individual i acaba conformant-se en una nova dimensió que no és mai la suma de memòries individuals, sinò un imaginari transmès del passat col·lectiu que dóna indentitat. Si tenim en compte tots aquests aspectes, hem de veure que les memòries no són mai úniques si analitzem la realitat, tot i que hi hagi consensos. En tant que són relats, cadascú en té el seu. De la mateixa manera, a nivell col·lectiu es conformen memòries que responen a una majoria, amb els seus matisos, però també múltiples memòries assumides per múltiples minories.

            Tot això presenta problemes múltiples i importants. Per posar un exemple del present article: el dia 8 de maig es commemora la victòria de 1945 sobre el nazisme. Estem d’acord que això representa la cristal·lització d’una sèrie de valors positius i reivindicables per tota societat, és a dir: el bé en tant que triomf sobre el mal absolut; el triomf de les democràcies sobre la tirania; i un reconeixement per les víctimes de la major catàstrofe de la història de la humanitat. Però serem injustos si no recordem que aquell mateix dia de 1945 es produïa a mans franceses la massacre de Setif a l’Algèria colonial. Això pren major relleu si tenim en compte l’elevat nombre d’immigrats colonials que avui formen part de la societat francesa. Si eixamplem el mapa europeu i mirem cap a l’est, certament el 8 de maig va significar l’alliberament del jou nazi, però com a contrapartida això va suposar l’establiment de règims en l’òrbita comunista i tot el que això va suposar pel règim europeu i mundial posterior. Quina percepció tenen, doncs, els països de l’est, del 8 de maig de 1945? Les memòries, per tant, no són mai unitàries, sinò que són memòries dividides. Aquesta divisió és encara més palpable si aquesta vegada ens dirigim al Japó i a la celebració que fan cada 15 d’agost en el temple de Yasukini per honorar els morts, víctimes de la guerra. En aquest memorial s’honoren TOTS els morts. Però són totes els morts reivindicables? Tots els morts d’una guerra són víctimes més enllà del sentit estricte del terme? La indignació davant aquesta commemoració és clarament manifesta a la Xina i a Corea del Sud, que van patir en les seves pròpies fronteres les atrocitats perpetrades per aquestes suposades víctimes que el Japó reivindica. Aquesta indignació és d’una escala encara major si veiem que al santuari acudeixen els principals líders de les ultra-dretes europees, entre els que hi figura Jean-Marie Le Pen. I encara hi hem d’afegir el joc de manifestacions i contramanifestacions que se succeeixen al cor del Japó a favor i en contra d’aquesta commemoració.

            Amb aquest exemple veiem doncs, que hi ha diferents tipus de memòries en joc. Una és la que adopta el poder, l’altra correspon a la multiplicitat en un àmbit més cívic o social. Balcells ens assenyala que en tot moment i en tota societat hi ha una memòria que transcendeix els grups, valors de consens entre les diferents faccions que creen nexes d’unió. Sobretot, el que sempre es produeix és una batalla pel control de la memòria, i això adquireix una dimensió central, doncs hi ha en joc les identitats nacionals, i per tant, se selecciona i es jerarquitza el que s’ha de commemorar, no sense que els altres grups vulguin fer de contrapès a aquesta selecció unilateral. És doncs, un joc de majories i minories, una pluralitat amb contradiccions. És possible doncs, arribar a una memòria consensuada? Balcells diu que només aquesta memòria està destinada a perdurar. Això, però, és sumament discutible, doncs la memòria és difícilment consensuable, més enllà de principis universals com el bé i la justícia (tan universals com problemàtics: el bé per qui? La justícia segons qui?).

            I és que si retornem a Traverso, en l’origen de les memòries actuals hi ha la caiguda de les utopies, amb la caiguda del Mur com a exemple. Un cop desapareixen certes ideologies universals que pretenien arreglar el món, es genera un buit que les societats del present substitueixen per la memòria col·lectiva. En llenguatge de Walter Benjamin, seria l’”erlebnis” que substitueix l’”erfahrung”: la substitució per l’experiència viscuda, pròpia de la societat de masses, i accentuat per la globalització, fonamentada en experiències menys estables, i creant-se un món sense experiència grupal que per reacció, genera una nova necessitat de memòria. I d’aquesta manera emergeix el discurs públic de memòria. Aquesta transició apareix amb la I Guerra Mundial, amb l’experiència de les trinxeres, ensorrant-se un món tradicional i apareguent-ne un de molt més visceral. Amb la caiguda de les utopies, això d’ha accentuat de manera exponencial. Això ho veiem bé amb el paradigma de la “Shoah”, de l’Holocaust. Traverso defensa que és un dels paradigmes sobre els que s’assenta la memòria col·lectiva actual, i sobre la que per tant, s’articulen una enorme part de les polítiques de memòria i commemoracions. Això ens permet destacar tres fases constitutives memòria col·lectiva, doncs aquestes necessiten un procés de formació, s’espera que hi hagi un temps d’elaboració, sobretot com més violent sigui el fet (com els camps nazis, els gulags soviètics, les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki o com la pròpia experiència franquista):

            -Hi ha una primera fase d’oblit conscient, el passat s’ha de subjectar, de contenir i així perdonar. Cal fer passar el passat, hi ha silenci, és una etapa d’anamnesi. Però aquest silenci no farà passar “el passat que no vol passar”, doncs el mètode és incorrecte.

            -Per tant, sorgeix una segona fase: els testimonis reivindiquen la seva memòria, es reclamen hereus d’una memòria que la societat no ha tingut en compte o d’uns fets que han significat una experiència traumàtica. Esdevé l’era del testimoni, i és en aquest moment en el que ens trobem plenament immersos, tal i com es pot veure en l’article que ens ocupa. Així, el passat emergeix de manera massiva i central. Todorov parla de “deliri commemoratiu”, i Pierre Nora , de manera molt gràfica, de “bulímia” i “obsessió”. És en aquesta segona fase on apareix el concepte de “deure de memòria”, la memòria és un fenomen que necessita ser posat en l’espai públic, i això ho han de fer les institucions. Els estats, doncs, tenen aquest deure de memòria. I estretament lligat a això, la memòria pren la forma de “religió civil”. Són aquests dos termes que ara passarem a tractar.

            -La tercera fase de conformació de la memòria col·lectiva seria la fase de normalització, una fase que és evident amb tots aquests exemples anteriors que no hi hem arribat.

            L’article ens exposa clarament la commemoració com a manifestació de la memòria, en una forma monumental i cerimonial. “El sistema de memòria arriba al seu clímax en una barreja d’allò ritual amb el moment festiu que produeix la cerimònia”. D’aquesta manera, a l’igual que la religió, la memòria té una sèrie de dogmes, el més important dels quals és el “deure de memòria”. Té també rituals (commemoracions, museus, memorials, llocs de memòria...). Igualment té els seus propis sants: les víctimes i els herois, una mena de sants laics, a vegades màrtirs als que cal retre homenatge. Així mateix, com hem insinuat, hi ha l’articulació d’un ideari que a occident es fonamenta en la defensa de valors tals com la democràcia, la igualtat o els drets humans. D’aquesta forma, Auschwitz i la seva memòria significaria el fonament ètic de les democràcies actuals. Tot això conforma una sèrie de pràctiques regides per rituals simbòlics que volen inculcar valors i normes de conducta, crear i reforçar identitats. Remet a un procés de formalització del passat com a tancat, repetitiu i majestuós. Els propis “lieux de memoire” representen la cirstal·lització de l’herència nacional, encarnen la memòria col·lectiva, i estan carregats de realitat simbòlica que han anat absorbint al llarg del temps.

Com hem vist, però, les memòries que es conformen són múltiples i no sempre coincidents, o directament contraposades. Així, el deure de memòria pel que ha de vetllar l’estat adquireix una dimensió problemàtica, doncs això implica que el grup dominant es creu amb l’obligació de fer una sola memòria, i aquesta esdevé tancada i unidireccional. En oposició a aquest terme apareix el de “dret a la memòria”, un dret que s’hauria de garantir en les societats democràtiques, un patrimoni ètic que aquestes societats haurien de fomentar. El que sol passar sovint és que el deure s’imposa per sobre del dret. Aquest respecte al dret a la memòria seria la base sobre la que s’haurien de fonamentar les polítiques memorials dels estats i les seves commemoracions.

            A més d’aquests criteris anteriors, per tal de dur a terme una política de commemoracions adequada, caldria preguntar-nos sobre quin és l’ús que hem de donar al passat. Todorov reconeix que la recuperació d’aquest passat és indispensable. Ara bé, distingeix entre aquesta pròpia recuperació del passat i l’ús que se n’extreu. El present farà un ús determinat del passat que està celebrant, i això pot esdevenir una arma molt perillosa si la política memorial alimenta un esperit de revenja. En aquest punt, Todorov distingeix entre la memòria literal i l’exemplar. La primera seria l’aconteixement preservat en sí mateix, que no s’autotranscendeix, que es queda intransitiu. Per ell, aquest ús sotmet el present al passat, portant a conseqüències d’autojustificació perilloses. Un exemple clar seria la guerra a l’Antiga Iugoslàvia, on les agressions sèrbies (però també les croates) es fonamentaven en un passat simplificat de repressions i opressió al llarg de la seva dolorosa història. La recuperació d’aquest passat en sí mateix com a base de la seva actuació política va dur a les funestes conseqüències que avui dia coneixem. Però Todorov ens remarca que la recuperació del passat pot ser usada com a model per comprendre situacions noves, se n’extreu una lliçó, de manera que esdevé un principi d’acció pel present. D’aquesta utilització n’esdevé un principi vague de justícia “que s’encarna en la llei impersonal, administrada per un jutge anònim, i portada a la pràctica per uns jurats que desconeixen tant a la persona de l’acusat com a la de l’acusador”. Per aquestes raons, el passat no ha de reprimir el present, i la memòria no hauria de ser sacralitzada com a memòria en sí mateixa, tancada i lligada al passat. La memòria exemplar, en canvi, no fa desaparèixer la identitat dels fets, els fets són relacionables entre sí. I relacionar vol dir comparabilitat (efectivament, Auschwitz és comparable), i aquestes comparacions ens permeten destacar punts en comú o diferències.

            Finalment, a l’hora d’assenyalar uns criteris que haurien de guiar una bona política de commemoracions, hem de considerar quin paper juga la feina de l’historiador en aquest marc. En aquest punt hem de fer esment al fet que estem tractant dos fenomens diferents. Memòria i Història no són equivalents, i avui dia, amb tota l’eclosió del fenomen memorialístic, es tendeix a la confusió. És ben cert que les dues tenen uns trets comuns: les dues miren cap al passat i el recuperen, les dues són selectives, i les dues lluiten contra l’oblit. Però a diferència de la Història, la memòria, tal i com hem vist, pretén un coneixement aplicat, vol (o hauria de) extendre una lliçó cap al present. Fa una recuperació del passat més política i ideològica, més identitària i emotiva. La feina de l’historiador no és aquesta, el seu coneixement és (o hauria de ser) desinteressat, contextualitzant cada fenomen, relativitzant. Els seus resultats estan oberts a les interpretacions i al sistema de valors de cadascú. En principi, no vol ser ni edificant ni moralitzadora. Tot això tenint en compte, evidentment, que l’historiador rarament és neutre i que el relat històric no és objectiu. Però objectivitat i neutralitat són uns valors als quals tendir teleològicament.

            Com hem dit, avui dia es viu en una situació de confusió entre els dos termes, fonamentat per l’extrema brevetat del segle XX, segons Traverso. En el temps comprimit conviuen testimonis, polítiques de memòria, botxins i la mateixa Història. Les dues tenen una dialèctica freqüent, fecunda i conflictiva. Però les dues s’han de tolerar i saber conviure, cap s’hauria de supeditar a l’altra. D’aquesta forma, l’historiador hauria de contribuir a una memòria raonable i equànime, per tal que aquesta sigui el menys incompleta possible. A partir d’aquí hi ha vàries advertències: hem de tenir en compte, però, que la Història pot ser manipulable políticament. La societat necessita memòria, i la Història l’ha d’ajudar. Per la seva banda, Hobsbawm creu en l’existència de memòries col·lectives, però adverteix que molts cops s’intenten fer passar per Història perquè siguin més legítimes, aquestes són incompatibles amb l’historiador professional. L’historiador no ha de buscar la identitat sinò la universalitat, la interconnexió, s’ha de cenyir a la veritat i ser crític. Hem d’adonar-nos que amb tot això, la feina de l’historiador rara vegada satisfarà les memòries i la necessitat d’identitat. I és que segons Francisco Erice, la memòria és un producte cultural de cada època, que no es pot confondre amb el passat real que s’està intentant reconstruir.

Apunts sobre post-modernisme

En aquest fragment, Cabrera i Santana ens exposen la problemàtica a la que ha estat exposada la història social tradicional en els últims anys, especialment des dels anys 90, sota l’òptica de les noves investigacions historiogràfiques provinents del post-modernisme, o d’una Història on el pes d’allò cultural i en especial de la reconsideració de l’individu i el llenguatge com a categoritzador de la realitat han fet necessària una renovació dels mètodes que l’historiador utilitza en el seu estudi de la societat humana. Hem de partir del fet que, segons la història social tradicional, la societat és un concepte purament objectiu, ahistòric. És quelcom existent amb independència de l’individu i de la seva voluntat. D’aquesta manera, l’individu no ha fet res més que descobrir-la. Seguint els mètodes de les ciències naturals –que treballen sobre realitats definides i objectives- la societat ha estat descoberta, de manera que s’ha imposat un nexe causal entre “això objectiu” i “allò individual” (subjectiu).

Partint d’aquí, els autors proposen una nova visió enfront d’aquesta suposada objectivitat de la societat. Una nova visió que recull el descontentament de molts historiadors davant els pressupòsits materials i condicionants de la història social tradicional, anant més enllà de la deriva cultural que en el seu dia va prendre E. P. Thompson. Així, principalment el concepte de “societat” és precisament això, un concepte, una categorització lingüística. A través d’aquesta categorització, la societat no ha estat descoberta com quelcom objectiu, sinò que ha estat inventada, una invenció derivada de la interacció humana que ha estat fruit del que Charles Taylor ha anomenat “imaginari social modern”. Aquest imaginari ha permès categories com la pròpia societat, l’individu, la nació, el poble o l’economia. El desplegament de la modernitat ha permès que l’home reorganitzi la realitat que percep proporcionant un nou marc d’interpretació. Com diuen els autors en boca de Taylor, aquest imaginari “es refereix a les formes en les quals les persones imaginen la seva existència, les seves relacions amb les altres persones i les seves espectatives vitals i a les nocions normatives que romanen sota aquestes espectatives”. I aquest imaginari es va desenvolupar en el segle XVIII sota els ciments d’un imaginari anterior providencialista, ara secularitzat. Aquest ofereix una matriu on els homes inscriuen el marc de les seves accions i on aquestes tenen sentit. La manera d’imaginar la interacció humana pren nova forma i queda regulada per “allò social”. Com diu Patrick Joyce, aquestes noves nocions acabaren per naturalitzar-se i essencialitzar-se, tal i com Taylor també propugna pel concepte d’imaginari social modern. Si bé això és cert, Cabrera, Santana i Joyce ens diuen que tots aquests conceptes no remeten a quelcom objectivament existent, són components del “projecte modern”. D’aquesta manera, aquesta nova construcció conceptual ens remet a una historització de “societat”, ja no és quelcom fora d’un temps sinò que és filla d’aquest, de la Il•lustració.

Tot això produeix una relació de tensió entre “societat” i “individu”. Si la societat ha estat concebuda per l’individu, ens n’adonem que el nexe causal que lligava el segon al primer queda trencat. És l’individu qui ha conceptualitzat la societat. Però també sembla veritat que segons el model de l’imaginari modern, aquest és el que ha fet possible que l’individu tingui unes noves eines conceptuals que han permès noves categoritzacions, i per tant, noves maneres de construir la realitat. Estem, doncs, sota una nova mena de constricció difusa, diferent a la que imposava el materialisme que havia marcat la historiografia marxista? La nova categorització ha permès el sorgiment de noves “etiquetes”, un desplaçament d’allò individual a allò social, del predomini dels drets socials per sobre dels individuals, la designació de la pobresa com a “pauperisme”. Aquesta primacia permet que els components d’allò social quedin objectivats, siguin analitzables, i que per tant, es pugui incidir sobre ells. Els problemes ja no són individuals sinò socials, per tant, l’Estat està legitimat per intervenir, són possibles programes d’enginyeria social, que tenen la seva màxima expressió en el concepte d’Estat del benestar. Per tant, dóna lloc a situacions de poder. En tant que s’ha conceptualitzat la pobresa, la classe o la casta a l’Índia, aquestes assignacions generen unes “realitats” sobre les que es pot actuar. La conceptualització, doncs, implica poder i la via lliure per part d’aquest per incidir sobre allò “inventat”.

Així doncs, tal i com diuen els autors “la forma en que les persones experimenten la realitat i reaccionen enfront d’aquesta no està determinada per la realitat mateixa, sinò per la forma en què aquesta és feta significativa mitjançant les categories d’un cert imaginari”. Són aquestes categories que ens permet l’imaginari modern les que ens habiliten per buscar les causes i els perquès de les conductes humanes. Per tant, el que caldria fer és prestar la nostra atenció a la mediació d’aquestes categories i a la seva influència sobre les relacions humanes. Intentar, doncs, superar la constant tensió entre “societat” i “individu”, entre quin és causa i quin és efecte. Per Cabrera i Santana, si aquests conceptes ja no són quelcom natural i objectiu, aquest esquema dicotòmic perd tota raó de ser.

Comentaris sobre "Slobo, una biografía no autorizada de Slobodan Milosevic"

Resum de la biografia i consideracions generals sobre com ha estat enfocada per l’autor.

Slobodan Milosevic, “Slobo”. Francisco Veiga ens el presenta com un personatge gris, obsessiu, obstinat, depressiu, solitari, de perfil burocràtic i extremadament intel·ligent. Un líder al servei del seu país? O potser va confondre el seu país amb els seus propis interessos i obsessions? El cert és que aquesta biografia ens mostra un personatge de forta convicció iugoslavista arrelada en el titoisme, un comunista que hàbilment va donar al pas cap al socialisme. L’habilitat i la capacitat d’adaptació a les diferents circumstàncies que va haver d’afrontar davant dels seus prolongats anys de mandat fins que va ser defenestrat ens el mostren com algú que va saber instrumentalitzar les diferents cojuntures socials i polítiques que es movien al seu voltant en benefici propi, “canviar-ho tot perquè res no canvii” fou el leitmotif que Veiga utilitza per descriure la seva llarga acció de govern camaleònica.

            Aquest llibre és la història de Slobo, però és al mateix temps la història d’un país condemnat a l’estellament des del mateix moment de la mort de Josip Broz, “Tito”, la fí de la gran Iugoslàvia que ell havia sabut mantenir unida entre l’equilibri de les diferents pulsions que de de forma imparable i consecutiva van acabar esclatant. Perquè si amb Tito, el que mantenia unit el país era el iugoslavisme federal per sobre de les múltiples implicacions ètniques i nacionalistes, amb la seva mort aquestes van aflorir de manera irremeiable i tràgica, constituint un dels grans drames de finals de segle XX i en ple cor de l’Europa civilitzada. I Slobo era allà, però no només ell. Aquesta és també una història de diferents personatges de característiques extremadament marcades que formen part d’un tot. Estem parlant de Franjo Tudjman, el president croat, nacionalista sense mitge tintes, amb un fosc passat associat als ústaixes croates de la II Guerra Mundial. És també la història de Radovan Karadzic, de Ratko Mladic, de Biljana Plavsic, i d’homes a l’ombra i tan sinistres com Arkan i els seus “Tigres” paramilitars. També d’una inoperància absoluta de les forces d’oposició quan la Lliga dels Comunistes es va desintegrar i va donar llum a infinitat de nous partits polítics conformant una autèntica olla de grills sense un discurs ni objectiu clars. Slobo no s’entendria tampoc sense la seva dona, Mirjana “Mira” Markovic, el seu autèntic recolzament, de personalitat duríssima i d’idees plenament determinades, fervent comunista.

            D’aquesta manera, Veiga ressegueix la trajectòria de Milosevic com una escalada en intensitat que comença amb la seva relació amb el seu protector, Ivan Stambolic. D’acord amb la manera de procedir de Slobo, aquest va escalant posicions dins el partit i dins Sèrbia de forma ràpida i fulgurant, destacant igualment les relacions amb l’occident europeu i amb els Estats Units. D’aquesta forma es va formar un Milosevic comunista, però modern, gris i occidentalitzat, fet que va condicionar la seva forma de gestionar el país.

            Havent mort Josip Broz, Tito, i havent estat desfermades les tensions nacionalistes en les diferents repúbliques que aquest havia mantingut unit, és clau el moment d’aparent conversió de Milosevic al nacionalisme: va ser la situació dels serbis de Kosovo la que va destapar la capsa dels trons. Slobo no era nacionalista, i l’any 86 era ja el secretari general de la Lliga dels Comunistes de Sèrbia. En la seva transcendental visita a Kosovo Polje (de mítiques reminiscències) va mostrar una cara que no havia estat definida en ell: vista i observada la situació va realitzar unes declaracions d’inconfundible i marcat to nacionalista combatiu en defensa de la minoria sèrbia a Kosovo enfront del que es percebia com una voluntat de persecució per part dels albano-kosovars. Però el que va fer allà Slobo va ser el que va fer al llarg del seu mandat: instrumentalitzar la situació, erigir-se com a nou i aparent garant i defensor dels serbis, fossin on fossin, per preservar l’essència d’una Iugoslàvia que calia mantenir unida però que estava donant senyals inequívocs i irremissiles de fractura.

            Mentrestant es reformava la constitució titoïsta i s’otorgava un paper clarament director a Sèrbia, però les dinàmiques ètniques de les diferents regions iugoslaves estaven esdevenint incontrolables. Les diferents incompatibilitats nacionalistes dins del propi partit van fer que aquest quedés dinamitat. Eslovènia i Croàcia havien engegat el seu propi procés secessionista, i la Lliga Comunista de Iugoslàvia va saltar pels aires. A partir d’aquí, un nombre infinit de sigles van començar a prendre forma sota la direcció de personatges grisos, més o menys nacionalistes, més o menys fanàtics (com Vojislav Seselj i el seus radicals). Aliances, contraaliances, i la conversió de Slobo en socialista, superant el comunisme, en una nova demostració de la seva capacitat d’adaptació a uns esdeveniments que adquirien vida pròpia. A partir de llavors, l’hegemonia de Slobo fou total i absoluta, va fer i desfer al seu gust, i el seu punt de vista occidenalitzant no el feia distant de les diplomàcies europees i americana. Es va forjar la fama de solitari, es va desfer del seu protector, Stambolic, quan aquest va representar un problema, i es va rodejar dels anomenats “homes per a tot” per actuar en situacions al marge de la llei, personatges foscos i sinistres com Arkan, com Badza o Frenki.

            D’aquesta forma, les tensions van acabar desembocant manera aparentment irremeiable i successiva, en les guerres contra Croàcia, contra Bòsnia i contra Kosovo. Amb episodis com el pacte entre cavallers entre Milosevic i Tudjman en les seves trobades secretes a Karadjordjevo i Tikves, on de manera crua van establir el repartiment de Bòsnia-Herzegovina entre Sèrbia i Croàcia, amb tot el drama humà que això va representar: el cas de neteja ètnica més flagrant que es recordava des de la II Guerra Mundial, amb matances com la de Srebrenica, els bombardejos a Sarajevo i les atrocitats dutes a terme pels serbobosnis, recentment constituïts de forma unilateral sota el que de facto es va conèixer com a Republika Srpska, amb Biljana Plavsic i Radovan Karadzic al front, i amb la mà executora de l’incontrolable Ratko Mladic. Les relacions entre Slobo i la Republika sempre foren tibants, fins al punt que un cop ja entrada en joc la diplomàcia internacional per salvar la situació, les diferències entre ells, i sobretot amb Plavsic foren la causa dels continus fracassos dels plans de pau proposats, fins que Clinton va agafar definitivament la iniciativa en els acords de Dayton que posaven fí a la guerra amb un repartiment equitatiu entre les comunitats sèrbia, croata i musulmana. La guerra de Bòsnia va suposar un cop d’imatge molt dur contra els serbis en general i contra Slobo en particular, al mateix temps que la pròpia Sèrbia s’anava enfonsant degut a l’embargament internacional, el desastre de la fallida econòmica i les estafes piramidals, el poder de les màfies i el contraband, etc. Al mateix temps Slobo feia i desfeia per perpetuar-se en el poder quan el fervor de les masses ja feia anys que l’estava abandonant. De totes maneres, es va erigir com una de les peces claus en les negociacions de Dayton, i per això era important per les potències occidentals mantenir-lo en el poder com a garant dels acords.

            La guerra contra els albano-kosovars va seguir immediatament. Fou llavors quan l’ombra del Tribunal Penal Internacional es va cernir sobre ell, calia fer-lo fora. En aquell moment es va intervenir políticament des de l’exterior per formar una oposició unida i forta que pogués descabalcar-lo d’una vegada per totes. Així fou com es va “fabricar” la figura de Vojislav Kotunica, que va arribar al poder en unes eleccions que Slobo va voler tornar a manipular, però en què les masses van ocupar els carrers i van assaltar el parlament. Slobo per fí va reconèixer la derrota, no va poder controlar la policia i el propi exèrcit, que mai havia arribat a estar sotmès del tot, va decidir no intervenir i sumar-se al carrer. Un procés polític, engegat i dut a terme exclusivament quan Milosevic va esdevenir un personatge ja massa incòmode i pràcticament insostenible, calia treure’l del mig d’una vegada per totes, i aquesta fou la mesura, a través d’un judici presentat per Veiga com a exclusivament alliçonador i moralitzador, amb un enorme nombre de personatges claus i copartíceps absents, o amb recolzament occidental per haver proporcionat informació útil o privilegiada.

            Així doncs, Veiga ens presenta l’evolució d’un personatge clau en la Història recent, però no ho aborda com la gran biografia d’un gran personatge decisiu, la desmembració de Iugoslàvia és molt més complexa que la simple actuació d’un Milosevic exhaltat. Els clarobscurs de Milosevic són molts i accentuats. Semblen ser determinants les influències occidentals així com la seva habilitat camaleònica de revertir la situació a favor seu i mantenir-se en el poder. Però com hem vist, en aquesta biografia són importantíssimes les relacions amb personatges claus com Tudjman, Karadzic o Biljana Plavsic, amb jocs a dues i tres bandes. Fou, doncs, Milosevic un personatge determinant? Veiga ens el mostra com un fill del seu temps, un buròcrata gris i intel·ligent, navegant en un mar que seguia el seu propi curs des de la mort de Tito i la caiguda posterior del bloc comunista a tota l’Europa oriental. Ens mostra un procés bèl·lic que sembla que fou inevitable comportant el desmembrament de tota Iugoslàvia, així com tot un joc diplomàtic i d’aliances polítiques. De la mateixa manera, com hem vist, sembla ser que Milosevic es va mantenir en el poder per habilitat seva, però també fins quan les potències occidentals li van permetre i van decidir apartar-lo i imputar-lo per crims contra la humanitat (només pel que fa a les atrocitats de Kosovo. Però, i Croàcia? I Bòsnia? Sembla ser que aquests conflictes ja tenien el seu cap de turc, tot i que fugits: Karadzic i Mladic).

 Anàlisi de la biografia segons els diferents problemes que pot presentar

Significat dels fets històrics i intencions dels individus

És essencial en aquesta biografia situar-nos en un context històric general. A Milosevic l’hem d’emmarcar en el procés de la desmembració de l’antiga Iugoslàvia i com a un dels actors fonamentals en la tragèdia que tot això va comportar. D’aquesta manera ens trobem en l’epicentre d’un procés de llarga durada que té les seves arrels ja a principis del segle XX, i que acaba esclatant entre mitjans i finals dels anys 80, amb la mort del mariscal Tito, la caiguda de la Lliga Comunista i la caiguda de tot el bloc comunista a l’Europa de l’Est. Així, d’alguna manera, Iugoslàvia segueix un procés que no és específicament propi, però que adquireix matisos dramàtics quan hem de parlar de les tensions ètnico-nacionalistes que queden alliberades. En tot aquest marc és on es troba l’àmbit d’actuació de Slobodan Milosevic. Hem de concloure que fou presoner d’unes circumstàncies donades? En algun punt, sembla que Veiga ens estigui diguent precisament això, però no és així exactament: “Slobo fue un hombre de su época más que un personaje excepcional. En Serbia hay quien opina que su gran acierto inicial y error fatal fue ir aceptando responsabilidades que finalmente no pudo controlar. Algo hay de cierto en ello porque su carrera hacia el poder respondió en buena medida más a estímulos externos que a la planificación maquiavélica. Dicho de otra manera, Slobo se fue atreviendo progresivamente a “cabalgar el tigre”, más que a domesticarlo y entrenarlo para sus fines” (p. 107). Milosevic es troba dins d’una estructura donada, dins un procés que va seguint el seu lent curs i que el porta a un (irremeiable?) destí, tal i com avui ho veiem des de la distància. Dins d’aquest marc, però, la seva habilitat fou anar escalant en l’estructura de poder, va saber rodejar-se de la gent adequada, decidint en cada moment donar un pas més. El cas més representatiu és la seva relació amb el seu protector, Ivan Stambolic: “Ése iba a ser el camino habitual en los años sucesivos: Slobo se situaba en la estela de su amigo Ivan y éste le iba pasando los cargos que él abandonaba. Eso era lo que se dice una amistad más que rentable” (p. 37). Milosevic va anar pujant a l’ombra d’aquest, es va anar fent amb tots els càrrecs que aquest li anava proporcionant, graó a graó, fins arribar a les més altes esferes de poder. Va arribar el punt en el qual, quan Stambolic es va convertir en una nosa, Slobo no va tenir compassió en apartar-lo de la vida política. Tal vegada és cert que en Milosevic hi ha un component de deixar-se portar irremeiablement per la creixent voràgine de poder, però és també ben cert que la seva clara intenció era adaptar-se en les relacions institucionals vigents en aquell moment, aprofitant la dinàmica de poder i les relacions interpersonals per arribar al cim del vèrtex, en un context de crisi acumulativa en tant en la Federació Iugoslava com en la pròpia república Sèrbia. Per tant hi ha una intenció en anar assumint responsabilitats, potser no de forma maquiavèlica, però sí girant les diverses relacions interpersonals al seu favor. Aquesta voluntat queda manifesta quan Veiga diu: “Al fin y al cabo, Slobo siempre fue más oportunista que hombre de iniciativas. En realidad, él no creó el problema kosovar en 1987, ni el de los serbios en Croacia, en 1990, ni siquiera el de Bosnia en 1992. Todo eso estaba ahí desde mucho antes de que él apareciera; cuando finalmente llegó, inentó sacar partido a su favor. Así que él actuaba, en cierta manera, como el estafador que aprovecha para sacar ventaja de la codiciosa víctima” (p. 540).

  

La biografia clàssica

            Aquest últim paràgraf que acabem d’esmentar ens serveix precisament per donar la dimensió de la present biografia: no la podem encabir dins la clàssica del segle XIX. És veritat que Slobo va viure uns anys determinats, en el temps curt, però va formar part d’un procés que es remunta des de principis del segle XX, sinò ja des del XIX. A mitjans dels 80 i principis dels 90 van esclatar de manera definitiva tots els conflictes que més o menys latents s’havien pogut anar mantenint a ratlla, sobretot des de la pujada al poder de Tito. En la dinàmica que es va desencadenar amb la mort d’aquest, Milosevic n’era un de tants actors (segurament un dels principals), les forces ètniques i nacionalistes eclosionaven i s’imposaven en cadascuna de les diferents repúbliques i províncies autònomes que conformaven la Federació: amb Tudjman, amb Milosevic, amb Izetbegovic, amb els eslovens i amb els albano-kosovars. Aquest llibre, per tant, és la història de Milosevic, però sobretot de tot un procés amb multiplicitat de protagonistes, de peces de puzzle, de contrapesos, i d’una problemàtica molt distant del temps curt i del protagonisme absolut del gran personatge que dóna cos a aquest objecte d’estudi, si bé és ben clar que segueix una necessària explicació ordenada cronològicament (però no pas una simple acumulació de dades que se succeeixen unes a altres).

Individu i societat

            És per tot això que una biografia com la de Milosevic és una gran explicació de tot un procés social (polític, econòmic, cultural, ètnic) gestat a través de decennis. Milosevic transcendeix la seva pròpia experiència en tant que forma part des de dalt d’un dels moments claus on tot va acabar esclatant. Slobo és actor, sí, però a la mateixa vegada és tan sols una peça de quelcom molt més dens que la seva pròpia experiència vital. La seva importància resideix en el fet de ser un protagonista, un dels líders polítics que formaven part de la traumàticament secular experiència iugoslava, en un moment particular de la seva història on es conjuntaven tota una sèrie de factors difícilment reduïbles a l’acció d’un sol home per molt important que aquest fos: “Todo ello no era en absoluto innovador. Recordaba regímenes organizados con anterioridad, normalmente en países con déficits históricos de democracia: parlamentarismo anémico, partidos mal estructurados, sociedad civil insuficientemente estructurada, tendencia al caciquismo, judicatura políticamente dependiente, oligarquías predispuestas a los abusos del poder” (p. 542). Aquest paràgraf ens mostra on s’ha d’encabir a Milosevic com a individu, a la vegada que testimoniant la seva experiència personal dóna veu a tota aquesta estructura social.

  

Vides coherents?

            A Milosevic se l’ha qualificat de personatge gris, de perfil burocràtic, hàbil, i en l’aspecte personal, de despressiu, malhumorat i trist. En la seva joventut i època de formació, es van produir tres fets tràgics a nivell personal, que aparentment semblaria que marcarien la seva personalitat: foren el suicidi del seu pare a l’any 62, “un hombre roto por la guerra, aplastado por los restos de su mundo quebrantado” (p. 34) i el de la seva mare a l’any 72: “Seguía llevando una vida profesional acitva en la escuela, pero sólo con 62 años creía haber perdido su función en la vida, comenzaba a sentirse sola y achacosa, con sus hijos siempre tan ocupados.” (p. 38), a més del suicidi del seu oncle. Semblaria normal raonar que aquests fets comportarien una modificació lògica en la personalitat de Milosevic, com pot ser així per molta gent que ha sofert circumstàncies semblants. Veiga, però, no ho veu d’aquesta manera: “Los suicidios en la familia de Slobo han sido utilizados en muchas ocasiones para intentar justificar su comportamiento posterior, per los periodistas y biógrafos nunca han llegado a conclusión alguna. Esto es una situación característica en el caso de los personajes históricos “negativos”, pero que no suele plantearse en los “positivos” (p. 38). Així doncs, seria fàcil pensar que la raó dels comportaments i personalitat posterior de Slobo vindria en bona part marcat per aquests successos. Seria un pocediment semblant a dir que Hitler va fer el que va fer perquè la seva joventut va ser un cúmul de frustracions que inevitablement el van dur a prendre el camí del genocidi. No sembla ser aquest el cas, ni en Slobo ni en Hitler. Per sort o per desgràcia, les realitats solen ser més complexes, i no sempre una acumulació de circumstàncies més o menys tràgiques, o si més no, negatives, serveixen de justificació a processos històrics i personalitats realment complexes.

            Cal assenyalar que en la seva manera de gestionar políticament el seu país, és decisiva i aporta certa coherència a les seves accions al principi comunistes, però cada cop més heterodoxes, la seva relació amb el món occidental, i en concret amb els Estats Units: “Reconocía que el contacto con la realidad americana le abrió el mundo y le cambió la manera de verlo. Seguía proclamándose comunista (...) pero insisitía en que Yugoslavia, por muy comunista o socialista que fuera, debía dedicarle más atención a los bancos, a introducirse en el proceloso mundo financiero internacional. (...) También se declaraba admirador del modo de vida americano, del carácter anglosajón. (...) Los occidentales veían en él a un nuevo tipo de comunista, dinámico, moderno.” Això és clau per entendre l’evolució que va seguir un Milosevic que es va criar sota la Iugoslàvia de Tito i es va reconvertir en socialista occidentalitzat que va esdevenir el garant dels acords de Dayton gràcies a la seva capacitat negociadora amb les potències occidentals. És destacable que quan va ser imputat pel Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia, tan sols fou acusat de crims contra la humanitat pel conflicte de Kosovo. No per la guerra contra Croàcia ni contra Bòsnia. El seu paper a Dayton li va permetre sortir-ne indemne, i a la vegada derivar les responsabilitats cap als dirigents de la Republika Srpska.

 La biografia individual com a representació de fets col·lectius?

            Podem reduir a Milosevic a tant sols un simple representant del signe dels temps? Podem generalitzar la seva experiència com a representativa de la col·lectivitat? Francisco Veiga ens parla en determinats punts d’un Milosevic fill del seu temps, i més concretament com a un entre tants: “En ese contexto (finals dels anys 70) proliferaron los “Slobos”. Miles y miles de jóvenes ambiciosos se lanzaron a trepar en cada una de las repúblicas, bien a través del partido, de la administración o de la empresa. (...) Por lo tanto, Slobo no era sino uno más entre miles. Con su cartera, su gabardina y su apartamento en Belgrado era la viva imagen de una Yugoslavia de los setenta en la que los viejos partisanos quedaban cada día más aislados y Tito se acercaba a su final” (p. 47). Un cop mort Tito, Veiga aprofundeix en aquest argument de representativitat: “En la Yugoslavia huérfana, miles de Slobos se estaban repartiendo la herencia. Cada líder comunista en cada república o província autónoma sentaba su poder sobre una red de clientelas políticas propias” (p. 61). I un cop aconseguida la presidència de Sèrbia, afirma           que “ante todo, Slobo fue un hombre de su época más que un personaje excepcional” (p. 107), en un context de plena ebullició del conflicte a Kosovo. Sembla clar, doncs, que Milosevic fou fill del seu temps, i que per tant, seria lícit mostrar-lo com a representant d’una societat i d’un procés històric que seguia el seu curs. Però no és menys cert que aquest “un entre tants” va arribar a les més altes cotes de poder per habilitats personals adaptatives i fou protagonista i actor (però no exclusivament ell) d’un dels grans drames de finals del segle XX. I és que aquest home comú, després del seu incendiari discurs a Kosovo Polje va passar a ser el centre de les mirades i una nova esperança per les aspiracions nacionalistes sèrbies: “El 19 de noviembre tuvo lugar la gran manifestación de manifestaciones, esta vez en la plaza Usce de Belgrado (...). Era realmente una marea humana algo no visto desde los tiempos más gloriosos de Tito (...) Y Slobo era la gran estrella. (...) Había tenido a la multitud a sus pies, había humillado al presidente de Yugoslavia y, finalmente había enviado a los manifestantes de vuelta a casa” (p. 100 i 103).

Vides complexes

            Tal i com ens el retrata Veiga, Milosevic va ser un home de múltiples facetes, i en alguns moments contradictori, cínic i tenaç, un convençut Iugoslavista, però desconcertant a l’hora de portar les seves idees a la pràctica. En l’epíleg, Veiga fa un repàs a la seva personalitat i a la seva evolució: “Pero parece evidente que existieron distintos “Slobos” segun las diversas épocas. Hubo un Milosevic entusiásticamente comunista, quizás ingenuo y hasta generoso. Esa persona se transformó conforme fue prosperando. Su época de banquero lo cambió bastante en su fuero interno. El choque entre su ideario comunista y la admiración por el modo de vida americano dieron lugar a un extraño cóctel” (p. 539). En aquest punt, Veiga destaca un cop més la seva capacitat d’adaptació conforme el bloc comunista s’ensorrava en tot l’est europeu, conformant una “nueva mentalidad comunista-competitiva”. El que resulta com a mínim sorprenent en la trajectòria de Milosevic és la seva aparent conversió en un nacionalista dur. Sorprenent perquè abans del seu discurs davant dels serbis sulfurats per les opressions a les que estaven sotmesos pels albano-kosovars, en la primavera de 1987, Slobo no havia donat mai mostres de ser un nacionalista, ni tan sols moderat. Veiga ens ho assenyala en diversos passatges. A finals dels anys 70 ens diu que “por entonces era un comunista ortodoxo y por lo tanto heredero de las esencias titoistas que insistían en la “fraternidad y unidad” de todos los pueblos yugoslavos. No demostraba ni la más mínima actitud nacionalista, no parecía importarle ni un ápice la situación en Kosovo” (p. 59), i repeteix la mateixa idea en la pàgina 61 quan explica que “en Slobo no existían contradicciones nacionalistas. Era un comunista ortodoxo puro y duro”. Però aquest Slobo no nacionalista va canviar aparentment en un obrir i tancar d’ulls a la primavera del 87 en l’esmentat discurs davant els serbis de Kosovo. Amb aquesta actuació inesperada “aparentemente, en Slobodan Milosevic se había producido un cambio brusco y transcendental. Sobre todo cuando aquella tarde de viernes pasó de burócrata asustado a resuelto líder nacionalista con solo descender de la acera, en virtud de lo que los serbios llaman zuta minuta, el “minuto amarillo”, esos momentos en los que cualquier persona se ofusca, o se transforma (...). Se puede decir que realmente cayó del caballo en esa primera visita a la crítica província” (p. 79-80). D’aquesta forma, doncs, semblava que Milosevic havia esdevingut la bandera de les reivindicacions nacionalistes sèrbies. Això, però, no fa més que alimentar la contradicció amb les seves accions polítiques, especialment pel que fa amb la zona de la Krajina, territori croata amb majoria sèrbia. Aquest territori va ser literalment abandonat a la seva sort quan les forces croates van aconseguir recuperar-lo. Milosevic no va moure ni un dit pels que teòricament formaven part dels “seus”. Per altra banda, la presència de Franjo Tudjman relativitza la situació de Milosevic com a líder nacionalista, revisionista i orgullós dels ústaixes feixistes de la II Guerra Mundial. En efecte, Tudjman era un nacionalista sense grisos, no va amagar mai les seves cartes ni les seves intencions, aspirava a un estat-nació pròpiament croata des del principi, conjuntament amb les bosses de minoria croata repartides per Iugoslàvia, i especialment per Bòsnia-Hercegovina. No trobem aquesta claredat en Milosevic, que queda igualment palesa en les negociacions dels tractats de Dayton que posaven fi al conflicte amb Bòsnia, on sembla que no va dubtar excessivament a l’hora de fer concessions. I per si cal posar més en entredit aquesta faceta, hem d’esmentar que en diversos punts del seu govern va haver de pactar amb altres forces més obertament nacionalistes, com els xètniks de Vojislav Seselj, per no parlar ja dels dirigents de la Republika Srpska (Karadzic i Plavsic), amb els quals va tallar tota relació.

            Amb tot això, podem parlar d’una certa autoconsciència de Milosevic (per passar a la posteritat?) motivada per una gran autoconfiança: “Por lo demás, la gran confianza que tenía Slobo en sí mismo, hizo que durante buena parte de su carrera actuara y combatiera en desventaja calculada con sus adversarios (...). Es cierto que en marzo de 1999 Slobo no podía hacer ya mucho más que rezar, pero a ese callejón sin salida lo llevó su falta de cautela, su incapacidad para no metere en líos durante un tiempo prudencial y, una vez en el jaleo, creerse más listo que nadie” (p 538). Podríem concloure d’aquesta manera, que Milosevic fou víctima de la seva pròpia dinàmica s’anava retroalimentant amb un insultant grau d’autoconfiança fins que les estructures que el rodejaven (crisi econòmica i social, acumulació de conflictes bèl·lics i context diplomàtic internacional) van fer impossible que es mantingués en el poder tot i haver manipulat un cop més les eleccions.

Petits apunts historiogràfics

         El fragment de Josep M. Salrach ens parla dels perills i prevencions que comporta la feina de l’historiador relacionat amb la finalitat del propi ofici. Concretament, a través de d’Edward H. Carr, posa de manifest que la feina de l’historiador és entedre el que va passar, no pas justificar-ho ni condemnar-ho, però a la mateixa vegada, l’historiador no ha de ser indiferent. Per Salrach, hem d’entendre que nosaltres, avui, som diferents als que ens han precedit, tenim un sistema de valors diferent, i ho hem d’assumir per buscar l’objectivitat. Segons ell, però, el mal historiador, en la seva cerca per l’objectivitat, serà aquell que és insensible al dolor humà. Efectivament, l’historiador ha de buscar la objectivitat, si és que això és possible,  través de marcar distància emocional amb el passat i el subjecte d’estudi, i assumint que vivim en un temps diferent on avui mateix primen els nostres esquemes mentals. Per tant, doncs, hem d’estar atents als perills de caure en l’anacronisme. El mal historiador serà aquell que es mostra insensible al dolor humà, però al meu mode de veure-ho, el mal historiador també serà aquell que es deixa portar i absorbir pel dolor humà, això ennuvolarà la seva pretesa objectivitat buscada i previsiblement prendrà partit si no posa la distància emocional necesessària.

           

            Per la seva banda, Eduardo Manzano posa èmfasi en la Història com a procés continu de canvi, en una Història no estàtica, sotmesa a cojuntures, que van canviant conforme passa el temps. Nosaltres som fruit d’aquest canvi, i a la manera de Salrach, n’hem de ser conscients i distanciar-nos dels que ens han precedit. Cauríem en l’error de voler estudiar el passat identificant-nos amb ells, fent propis els raonaments d’unes persones que van viure en un lloc i en una època concretes, amb els seus propis codis i valors, que ja no són els nostres. Hem de fugir de la identificació entre “ells” i “nosaltres”, hauríem de fugir del que la historiografia romàntica va practicar: els problemes dels catalans d’avui dia no són els mateixos problemes dels catalans medievals (suposant que aquests existissin) ni dels que estaven sota Felip V. Hem de fugir de l’essencialisme, de l’esperit perenne que travessa èpoques senceres i que existeix des de la nit dels temps.

Finalment, Ucelay-Da Cal ens transmet la inseguretat que comporta estudiar la Història i ens planteja un panorama una mica obscur. L’historiador treballa amb materials sobre els quals, segons ell, arribem a construir els nostres arguments especulatius, plausibles. Es fonamenta en la teoria que ja vé des de Langlois i Seignobos, de la Història com a mitja de coneixement de passat fonamentat en l’observació indirecta. És cert que només podem conèixer el passat a través del que ens ha arribat d’aquest en forma de testimonis. No podem saber de primera mà el que va passar, fonamentalment perquè nosaltres no hi érem. Ara bé, si això és cert, també ho és que la quantitat de documents que ens arriben del passat, tot i ser limitada, pot ser suficientment extensa per dur a terme una investigació seriosa i fonamentada en el mètode. I més si tenim en compte que com a “document” no entenem simplement el document escrit (crònica, llibre de comptes...) sinò també les múltiples restes que ens han arribat d’una forma o altra del passat (ruïnes, inscripcions, ossos...). D’aquesta manera, amb el rigor i el mètode, defugim l’especulació (tot i que certament aquesta hi sigui sempre present en un petit percentatge) i intentem apropar-nos a una precisió que jo sí crec possible.