Apunts sobre post-modernisme

En aquest fragment, Cabrera i Santana ens exposen la problemàtica a la que ha estat exposada la història social tradicional en els últims anys, especialment des dels anys 90, sota l’òptica de les noves investigacions historiogràfiques provinents del post-modernisme, o d’una Història on el pes d’allò cultural i en especial de la reconsideració de l’individu i el llenguatge com a categoritzador de la realitat han fet necessària una renovació dels mètodes que l’historiador utilitza en el seu estudi de la societat humana. Hem de partir del fet que, segons la història social tradicional, la societat és un concepte purament objectiu, ahistòric. És quelcom existent amb independència de l’individu i de la seva voluntat. D’aquesta manera, l’individu no ha fet res més que descobrir-la. Seguint els mètodes de les ciències naturals –que treballen sobre realitats definides i objectives- la societat ha estat descoberta, de manera que s’ha imposat un nexe causal entre “això objectiu” i “allò individual” (subjectiu).

Partint d’aquí, els autors proposen una nova visió enfront d’aquesta suposada objectivitat de la societat. Una nova visió que recull el descontentament de molts historiadors davant els pressupòsits materials i condicionants de la història social tradicional, anant més enllà de la deriva cultural que en el seu dia va prendre E. P. Thompson. Així, principalment el concepte de “societat” és precisament això, un concepte, una categorització lingüística. A través d’aquesta categorització, la societat no ha estat descoberta com quelcom objectiu, sinò que ha estat inventada, una invenció derivada de la interacció humana que ha estat fruit del que Charles Taylor ha anomenat “imaginari social modern”. Aquest imaginari ha permès categories com la pròpia societat, l’individu, la nació, el poble o l’economia. El desplegament de la modernitat ha permès que l’home reorganitzi la realitat que percep proporcionant un nou marc d’interpretació. Com diuen els autors en boca de Taylor, aquest imaginari “es refereix a les formes en les quals les persones imaginen la seva existència, les seves relacions amb les altres persones i les seves espectatives vitals i a les nocions normatives que romanen sota aquestes espectatives”. I aquest imaginari es va desenvolupar en el segle XVIII sota els ciments d’un imaginari anterior providencialista, ara secularitzat. Aquest ofereix una matriu on els homes inscriuen el marc de les seves accions i on aquestes tenen sentit. La manera d’imaginar la interacció humana pren nova forma i queda regulada per “allò social”. Com diu Patrick Joyce, aquestes noves nocions acabaren per naturalitzar-se i essencialitzar-se, tal i com Taylor també propugna pel concepte d’imaginari social modern. Si bé això és cert, Cabrera, Santana i Joyce ens diuen que tots aquests conceptes no remeten a quelcom objectivament existent, són components del “projecte modern”. D’aquesta manera, aquesta nova construcció conceptual ens remet a una historització de “societat”, ja no és quelcom fora d’un temps sinò que és filla d’aquest, de la Il•lustració.

Tot això produeix una relació de tensió entre “societat” i “individu”. Si la societat ha estat concebuda per l’individu, ens n’adonem que el nexe causal que lligava el segon al primer queda trencat. És l’individu qui ha conceptualitzat la societat. Però també sembla veritat que segons el model de l’imaginari modern, aquest és el que ha fet possible que l’individu tingui unes noves eines conceptuals que han permès noves categoritzacions, i per tant, noves maneres de construir la realitat. Estem, doncs, sota una nova mena de constricció difusa, diferent a la que imposava el materialisme que havia marcat la historiografia marxista? La nova categorització ha permès el sorgiment de noves “etiquetes”, un desplaçament d’allò individual a allò social, del predomini dels drets socials per sobre dels individuals, la designació de la pobresa com a “pauperisme”. Aquesta primacia permet que els components d’allò social quedin objectivats, siguin analitzables, i que per tant, es pugui incidir sobre ells. Els problemes ja no són individuals sinò socials, per tant, l’Estat està legitimat per intervenir, són possibles programes d’enginyeria social, que tenen la seva màxima expressió en el concepte d’Estat del benestar. Per tant, dóna lloc a situacions de poder. En tant que s’ha conceptualitzat la pobresa, la classe o la casta a l’Índia, aquestes assignacions generen unes “realitats” sobre les que es pot actuar. La conceptualització, doncs, implica poder i la via lliure per part d’aquest per incidir sobre allò “inventat”.

Així doncs, tal i com diuen els autors “la forma en que les persones experimenten la realitat i reaccionen enfront d’aquesta no està determinada per la realitat mateixa, sinò per la forma en què aquesta és feta significativa mitjançant les categories d’un cert imaginari”. Són aquestes categories que ens permet l’imaginari modern les que ens habiliten per buscar les causes i els perquès de les conductes humanes. Per tant, el que caldria fer és prestar la nostra atenció a la mediació d’aquestes categories i a la seva influència sobre les relacions humanes. Intentar, doncs, superar la constant tensió entre “societat” i “individu”, entre quin és causa i quin és efecte. Per Cabrera i Santana, si aquests conceptes ja no són quelcom natural i objectiu, aquest esquema dicotòmic perd tota raó de ser.